Mil Cretins, Quim Monzó

Haig de reconèixer que la figura del Sr. Monzó mai m’havia semblat prou atraient com per agafar un dels seus llibres i entrar-hi a fons. La seva figura extravagant, amb aquest to de setciències irònic, d’home que passeja per la vida com si la pols del carrer no l’embrutés, em feia una mica de respecte.

Les seves aparicions a la televisió, potser per la meva edat llavors, amb el senyor Miquimoto tampoc em van ajudar gaire a sentir la necessitat d’apropar-me als seus escrits.

I una altre raó que em tenia apartat de la seva obra és la por que tinc a alguns escriptors de la nostra llengua (en la que jo per desgràcia meva no em puc contar) que agafen un aire de bons escriptors només perquè la comparació és inexistent. M’explicaré. En el mercat de la literatura acaben triomfant aquells escriptors, amb més o menys qualitat, que agraden a la gent, que en definitiva venen els seus llibres. Però en la nostra llengua això no és tant així, i moltes vegades, masses fins i tot, pel fet de fer servir el català ja agafen una volada “mediàtica” que no es correspon amb la venda i acceptació real dels seus llibres, per lo que es troben xurros infumables amb aureola de gran obra literària massa sovint.

Tot va canviar però quan vagi escoltar, des de la llunyania actual en la que em trobo, el discurs d’obertura de la corejada, bombonejada i oblidada Fira del Llibre de Fràncfurt. Per a mi va ser una troballa i una reconciliació personal amb la figura del senyor Monzó. Vaig decidir llavors comprar “El perquè de tot plegat” i tot seguit el “Mil Cretins”.

¿Què puc dir? M’ha semblat extraordinari. Un recull de contes tan fantàstics com lúcids, i meravellosament ben escrits. Hi ha centenars de comentaris sobre aquest llibre a Internet, molts redactats per entesos literaris, crítics, editors, i fins i tot altres autors. Per rés em vull posar al seu nivell. No és la meva intenció, i ni tan sols tinc la capacitat per fer-ho, però si que puc, i de fet ho faig, aconsellar-vos la seva lectura.

Es llegeix d’una passada, però es queda el seu gust al cervell i a les emocions durant molta més estona, com un bon plat d’espaguetti amb una mica que picant, que fins i tot després de fer el cafè i pair el menjar, continua revenint el record agre del bitxo a la boca.

Hi ha un parell de contes fantàstics, el del senyor Beneset, i el d’un home que segueix la decadència última dels seus pares al geriàtric, han estat els dos que més m’han agradat, però el nivell de contes és extraordinari i ara, mentre escric aquestes línies, em retorna el gust picant i em venen al cap el conte de l’escriptor que es veu molestat per un jove autor, la dona que vol trencar amb el passat del seu marit, el que mira per la finestra, en fi, tot el recull d’històries tan certes com absurdes i reials que hi ha al “Mil Cretins”.

Sense dubte, una obra digna de ser consumida, apte per tots els públics, i una demostració de domini del temps literari com poques vegades he vist.

Jo, contràriament a lo faig moltes vegades, no he llegit ni un sol full en “diagonal” i he estat incapaç de llegir-lo d’una tirada, deixant entre cada conte un període de dos o tres dies per mastegar la rotunditat de les seves paraules. Contes sense missatge i tan freds, durs, tallants i certs com un ganivet d’acer dels que venen els japonesos per la televisió.

Salut,

RESUM DEL LLIBRE (Editorial)

Mil cretins és el nou llibre de relats de Quim Monzó després d’El millor dels mons. En un nou pas endavant, Monzó passa comptes amb el dolor, la vellesa, la mort i l’amor. Valent i sense concessions, mira a la cara el difícil equilibri entre vida i misèria humana.